La resistance silencieuse

La resistència silenciosa i el silenci que s’esberla. Estudi d’El silenci del mar, de Vercors, Entre dos silencis i Tres presoners, de Bertrana i Suite francesa, de Némirovski   Marta Pasqual i Llorenç   “La paraula es pronuncia tot i en el silenci” Emmanuel Lévinas, Totalitat i infinit, 1961     És prou conegut el perfil d’Aurora Bertrana (Girona, 1882 - Berga, 1974) com una dona avançada al seu temps. La jove jazzista, l’activista política, la feminista i la viatgera infatigable per països exòtics. És la Bertrana dels contes sobre la Polinèsia, del llibre de viatges El Marroc sensual i fanàtic i de L’illa perduda, una novel·la escrita a quatre mans amb el seu pare.  Hi ha, però, una altra Aurora Bertrana, una Bertrana que, segurament, hem de considerar molt més propera i profunda. És la Bertrana que comença a forjar-se en temps de guerra i que arriba a la seva plenitud com a escriptora durant l’exili. És la Bertrana que escriu des d’una experiència tràgica i dolorosa; la Bertrana que conviu amb unes dones que han perdut els seus fills i els seus marits i que queda amarada del fantasma de la guerra; la Bertrana que no podem entendre si no és fent-la dialogar amb altres relats europeus que, d’una manera o altra, aborden el tema del desafiament del nazime; si no és situant-la en un univers literari en què les fronteres geogràfiques i polítiques amb prou feines besllumen. Aquesta Bertrana és l’autora de novel·les com Tres presoners (1957) i Entre dos silencis (1958), dos relats fills de la seva estada a Étobon, un poblet perdut de l’Alta Savoia, en què les dones prenen les regnes i el silenci esdevé el principal protagonista. La Bertrana d’aquesta etapa aborda el tema de la guerra i els seus estralls des d’un punt de vista totalment allunyat del maniqueisme, i ho fa creant uns personatges torturats per complexes contradiccions morals. D’aquesta manera, se situa al costat i a l’altura d’altres grans escriptors europeus. En aquest sentit, és pràcticament inevitable no fer referència, per la similitud dels relats, a El silenci del mar, de Jean Bruller (París, 1902-1991) o a Suite francesa, d’Irene Némirovsky (Kíev, 1903 - Auschwitz, 1942). Perquè res surt del no-res, perquè la literatura és deutora del seu temps i en moments de conflicte bèl·lic, en què les societats es polaritzen i la barbàrie conviu amb la cultura, alguns escriptors són capaços de copsar certs temes latents i vehicular-los a través dels seus relats. Aquests tres (o quatre) relats comparteixen un denominador comú: tots ells tracten el tema de la resistència i trien com a escenari la França ocupada per l’exèrcit nazi. I, a més, tots tres autors decideixen donar un pes molt important a les veus femenines. Els marits i els fills són al front, han mort al camp de batalla o han estat empresonats i elles, les dones, són les úniques que poden plantar cara a la nova situació. D’orígens molts diversos, la catalana Aurora Bertrana, el francès Jean Bruller (Vercors) i la ucraïnesa Irène Némirovsky han patit l’experiència de la guerra i de l’ocupació nazi a França i tots tres presenten la necessitat de literaturitzar aquesta experiència viscuda. Així, abocats a la ficcionalització, potser com a única forma de sublimar la gravetat de l’època que els va tocar viure, els tres autors van escriure uns relats que, si bé finalment es van acabar publicant en anys molt diferents, se situen al mateix moment històric i presenten paral·lelismes importants pel que fa a l’estil, al contingut i, sobretot, al missatge que volen transmetre.   Vercors: El silenci del mar   El silenci del mar va ser escrit a mitjan 1941 per Jean Bruller sota el pseudònim de “Vercors” i es va publicar clandestinament el febrer de l’any següent a Éditions de Minuit. Amb la publicació d’aquest relat, s’inaugurava una editorial que, sota la direcció de Pierre de Lescure i el mateix autor, s’erigia com un espai de resistència i com un franqueig de la censura i la propaganda de Vichy en temps de plena ocupació alemanya. Es tractava, com va escriure el Bruller uns anys més tard (1967, p. 81) d’unes “éditions souterraines, éditions des catacombes […], éditions de la liberté, éditions du refus”. La novel·la curta El silenci del mar s’aixeca com una de les grans obres de la literatura francesa i és, potser, el títol més representatiu de la resistència cultural de França contra l’ocupació alemanya durant la Segona Guerra Mundial. Des del moment en què la història es converteix en llibre, el relat de Vercors adquireix unes dimensions que depassen el terreny purament literari. El llibre es va publicar clandestinament, sota un pseudònim[1] que l’autor no va desvetllar fins acabada la guerra (ni tan sols a la família o als amics íntims) i es va distribuir per la França lliure i, tot i que amb certes dificultats, també per l’ocupada. Fins i tot, es van arribar a llançar molts exemplars en paracaigudes. L’èxit va ser immediat i aclaparador. La novel·la se situa a la primera fase de l’ocupació alemanya, quan a França els nazis encara mostraven una certa correcció formal. Malgrat el títol, no és el mar que calla si no un oncle i una neboda que, durant uns mesos, es veuen obligats a allotjar a casa seva un militar de les forces d’ocupació alemanyes: Werner von Ebrennac.  L’única manera que troben de mostrar resistència és a través d’un silenci permanent i constant que no impedeix, però, que l’alemany segueixi parlant amb uns monòlegs carregats de sensibilitat i d’educació, de to pacifista, i pronunciats sempre sota l'estela de la francofília. I, mentrestant, entre el silenci dels uns i els monòlegs de l’altre, va sorgint un amor mut amb la neboda i es va forjant una relació de respecte amb l’oncle. El fet que la novel·la presenti uns personatges aïllats dins d’una casa augmenta la tensió dramàtica. De fet, en tot el relat hi ha, només, una única referència a la realitat social: és el moment en què l’oncle va al local de la Kommandantur i ha d’interactuar amb els alemanys. En aquest punt, es produeix la primera escletxa de la resistència. Von Ebrennac és un home que, malgrat ser l’enemic, és descrit com un ésser educat,  culte i sensible. És compositor de professió. De fet, des d’una naïvitat que encara esdevé més visible als ulls del lector contemporani, el tinent creu que Alemanya ha conquerit França per amor a la seva cultura i per millorar-la. Invoca els grans autors de la literatura francesa (Molière, Racine, Hugo, Voltaire, Rabelais) i, a continuació, els  grans compositors alemanys (Bach, Haendel, Beethoven, Wagner, Mozart) i reflexiona sobre l’absurditat de la situació: “Et nous nous sommes fait la guerre [...] Mais c’est la dernière! Nous ne nous battrons plus: nous nous marierons!” Al final del relat, però, obre els ulls i s’adona que el que realment volen els...